“Un ocell que ha nobla natura”

   El calandrí (en llatí charadrius), segons els bestiaris medievals, era un ocell completament blanc (en plomatge, bec i potes). Apareix un parell de vegades en el Levític (11:19) i el Deuteronomi (14:18), on es deixa caure que aquesta au és “singula in genere suo”. I és que el calandrí posseïa una habilitat molt especial: quan algú el portava davant la presència d’un home greument malalt (normalment, és representat al costat d’un rei mancat de salut i enllitat), si l’ocell el mirava fixament a la cara, aquell home es recuperaria i viuria. La malaltia es transferia a través de la mirada a dintre de l’ocell, que s’envolava cap al sol, on la malaltia cremava i quedava així destruïda. Si l’ocell esquivava la mirada del malalt, aquest moriria sense remei.

   La significació religiosa que els autors dels bestiaris i la resta d’exegetes donaven al calandrí, equiparava aquesta au amb la figura de Jesucrist, pur per definició (d’esperit impol·lut, com les plomes del charadrius), qui havia absorbit els pecats de la humanitat amb l’objectiu de redimir-la. També significaven l’habilitat del calandrí amb la capacitat del confessor per tal de veure, tot mirant als ulls al confessat i escoltant paraules d’autèntica contrició per part seua, si l’ànima pecadora que tenia al davant es salvaria o, per contra, no podria escapar de les terribles penes infernals.