Com la majoria de relats hagiogràfics medievals, la vida de Sant Jordi va ser recollida i narrada per Iacopo da Varazze cap al segle XIII en la seua Legenda Aurea, cosa que va servir per a difondre aquest relat al llarg de tota Europa durant la Baixa Edat Mitjana i ens ha arribat, fins i tot, a l’inici del segle XXI.
Conta la llegenda que Sant Jordi era un cavaller dels inicis de la cristiandat, del noble llinatge de Capadòcia, i en un viatge per Líbia va trobar-se una bella princesa enmig d’un paratge, a l’entrada d’una cova: era l’ofrena a un terrible drac que tenia aterrits els habitants de la zona, enverinava la terra amb el seu alè infernal i havia acabat amb totes les donzelles i els infants de la ciutat del regne. Ara el poble, cansat del sacrifici de tantes vides innocents, havia pressionat el seu rei per tal que donara la seua pròpia filla al monstre, amb l’objectiu que se sadollara i se n’anara cap a unes altres contrades.
La bella princesa, en veure el cavaller, li cridà amb pànic que fugira si no volia morir amb ella. Però Sant Jordi va interrogar la princesa i, una vegada assabentat de l’avinentesa, va muntar al seu cavall blanc i va esperar el drac en posició de combat. Quan va eixir la bèstia des de les profunditats de la cova, amb el cap aixecat i llançant foc per la gola, Sant Jordi cavalcà contra aquell monstre diabòlic i amb la seua llança el va tirar per terra, va nugar-li una corda al coll i va dir a la princesa que el conduïra a la ciutat, on habitava son pare el rei i la resta de gent que havia sobreviscut als dies de terror de la bèstia, que ara, emporuguida davant del cavaller, no gosava desobeir i es mostrava tan dòcil com un cadell.
La gent de la ciutat, en veure la princesa seguida del drac, s’espantaren tots amb grans crits. Però Sant Jordi els va demanar que no tingueren por, que Déu li havia enviat per ajudar-los, que en honor d’Ell es batejaren i ell mataria el drac. Així es va fer i Sant Jordi amb la seua espasa acabà amb aquella fera (i així, el bé triomfà sobre el mal). El rei, de més a més, va fer construir una església en nom del cavaller, amb una fontana a l’altar, l’aigua de la qual tenia el poder miraculós de guarir a tot aquell malalt que en bevia. Després, va voler recompensar Sant Jordi per la seua valentia amb una gran quantitat d’or i de joies però el cavaller ho va rebutjar tot i va manar que ho donaren als pobres.
La història continua, i Sant Jordi, després de ser martiritzat cruelment per l’emperador Dioclecià, perseguidor dels cristians, acabarà morint en santedat… i sense cap. La cosa, en fi, és ja cristianament més avorrida.









