Feeds:
Entrades
Comentaris

   El final de 2008 i l’inici de 2009 s’acosten inevitablement i pareix que hi ha alguns tràilers a tenir en compte. D’entrada, The Wrestler, dirigida per Darren Aronofsky  i guanyadora de l’últim festival de Venècia, on trobem un Mickey Rourke que, malgrat haver fet algunes coses després de Sin City, és ara quan torna a la gran pantalla en una veritable segona oportunitat de fer-se un lloc a Hollywood (alguns parlen d’Òscar i tot). S’estrena, si no vaig errat, el 17 de desembre als Estats Units:

D’altra banda, tenim la nova de Pixar, que promet una estona ben entretinguda a l’estiu de 2009:

I, per últim, un film previst per al pròxim 23 de gener, dirigit per David Fincher i  que m’ha cridat poderosament l’atenció: El curiós cas de Benjamin Button.

Viatge a Darjeeling

   És cert que el viatge com a tema ja m’és atractiu però he de dir que els personatges de Wes Anderson i la seua manera de narrar (amb subtilesa, humor i sense sentimentalismes gratuïts) m’han seduït per complet en una pel·lícula que ja és de les meues favorites:

   Bell és també el curtmetratge Hotel Chevalier, apte per a les nits d’insomni i cronològicament anterior a la història que es narra en la pel·lícula, on apareix una Natalie Portman inusualment seductora:

P.S.: I quina meravella de banda sonora!

Cantante y danzante

La tarda esclata

La tarda esclata

 

T’hauria de dir el que vols sentir
hauria de fer el que tothom espera de mi
però de sobte el sol perfora un gran núvol
i la tarda esclata com si fos un matí

En aquest intercanvi aparent
les veritats es confonen
i el covard és valent

i en l’estona que passa
entre que ho veig i ho entenc
va creixent la certesa
que no ens necessitem
però ens tenim

Va creixent…
No ens necessitem…
…la certesa
…però ens tenim

No sé si m’entens,

però tu… ja em tens.

(Mishima)

Oh, estrènyer les mans on batega,

amb la més noble sang, la més pura,

la més trista, la més agitada,

la més encesa i ardent, oferint-se,

la plenitud d’un cor!

 

Ai, aquest doll, aquest vessar d’amor

que es perd en l’aire i en les coses!

Tant que voldria el cercle

tancar: de tu a mi, de mi a tu cloent-se

la vida i res ja no es perdria

d’aquest immens, insadollable anhel!

Joan Vinyoli (dins De vida i somni).

Són les quatre de la matinada i no puc evitar plorar en sentir certa cançó de The Cure: Love Song

Whenever I’m alone with you
You make me feel like I am home again
Whenever I’m alone with you
You make me feel like I am whole again
Whenever I’m alone with you
You make me feel like I am young again
Whenever I’m alone with you
You make me feel like I am fun again

However far away I will always love you
However long I stay I will always love you
Whatever words I say I will always love you
I will always love you

Whenever I’m alone with you
You make me feel like I am free again
Whenever I’m alone with you
You make me feel like I am clean again

However far away I will always love you
However long I stay I will always love you
Whatever words I say I will always love you
I will always love you

La comunidad

   Independentment del fet que Álex de la Iglesia siga un monstre del cinema, o del fet que vaig tindre una etapa friki-Star-Wars, certes pel·lícules altament recomanables, com ara, en el meu cas, La comunidad, les recordaré sempre no tant com a pel·lícules sinó com a experiència, perquè les circumstàncies que n’envoltaven la visualització, o la companyia de què gaudia en aquell moment o la importància d’algunes interrupcions (sense importar gens el que estava veient en eixe instant) traspassen sense cap mena de dubte el simple goig cinematogràfic i esdevenen minuts que restaran en la meua memòria per sempre, gràcies als quals algun dia podré dir allò de ”he viscut”, i morir en pau.

null

   Aquestes són imatges de la prova nuclear anomenada operació Upshot-Knothole , duta a terme entre el març i el juny de 1953 a Nevada (EEUU). La casa que apareix en les fotografies estava situada a 3.500 peus (un poc més d’un quilòmetre) de distància de la zona zero. El temps transcorregut entre la primera imatge i la darrera és de menys de 3 segons. En la segona fotografia la casa crema abans de ser absolutament destruïda. L’únic focus de llum que hi ha prové de la detonació.

Entrades anteriors »