“I spent the winter working on some animations“. Així és com dóna la benvinguda en el seu web un artista de carrer anomenat Blu, de Buenos Aires, que ha decidit convertir les parets de la seua ciutat en escenari de les seues ambigües animacions, farcides de criatures humanament estranyes. Com aquestes:

 

 

   A la recerca de recursos alternatius per a millorar l’anglés, he trobat el bloc de Mike Jacobsen, un humorista gràfic australià que m’ha paregut molt bo. Les seues vinyetes estan vives i són ben divertides. Amb el seu traçat net i alhora dinàmic, i els seus acudits hilarants m’ha fet passar una bona estona i, de més a més, m’ha servit per aprendre alguna parauleta nova: crap!

 

Podeu gaudir-ne més en: http://seemikedraw.wordpress.com/

   A través de l’Arqueòleg Glamurós, he descobert les fotografies de Zena Holloway. No sé encara per què, però m’agraden. Potser és la ingravidesa silenciosa dels cossos, o el caos estàtic de cabells i vestidures, o la mescla de colors, o allò que em fan recordar: la immensitat de pau que sentia sota l’aigua o surant cada estiu d’anys passats, lluny i prop de tot. No sé… el cas és que m’agraden.

Si en voleu veure més: http://www.zenaholloway.com/

   No sabia que el 6 d’agost de 2000 s’havia descobert a Massa Marittima (una ciutat al sud-est de Siena), a la Toscana, un peculiar mural del segle XIII, de 7 metres d’alçària i ben acolorit, ocult sota la capa d’una altra pintura que el cobria, prop d’una font al centre de la localitat. El mural mostra un arbre de gran brancatge, al davall del qual apareixen unes àguiles planant sobre quatre dones a l’esquerra del tronc i unes altres quatre a la dreta. El més cridaner de tot és el fruit d’aquest arbre singular: de cada branca pengen uns quants fal·lus ben grossos.

   De les quatre dones de l’esquerra, sembla que dues volen, o bé apoderar-se d’un niu d’ocell (ja siga d’àguila o del que redimonis siga), o bé aconseguir un dels penis botànics. Les altres dues es barallen estirant-se dels cabells per un d’aquests apreciats fruits. Per tot això, algun estudiós ha dit que ens trobem davant la imatge més antiga de la representació de bruixes a l’Europa cristiana medieval.

   I és que en un passatge del famós manual de l’inquisidor conegut com a Malleus maleficarum, dos segles després de la realització d’aquest mural (escrit, exactament, el 1486 per dos monjos dominics), podem llegir que les bruixes furtaven els genitals als hòmens i els col·leccionaven en gran nombre, després els guardaven en un niu d’ocell o dins d’una caixa, on es mantenien en perfectes condicions i els alimentaven a base d’avena i dacsa. I hi ha més: en el folklore de la Toscana existeixen històries que parlen de bruixes que furtaven els penis als hòmens i els col·locaven en nius d’ocells als arbres, on es multiplicaven i feien vida pròpia, com ocellets cantaires (i em pregunte sincerament si açò té alguna relació amb el fet que diem “pardal” a l’òrgan genital masculí).

   També s’ha dit que el mural és una peça única de propaganda política. Té una explicació: sembla que el mural està fet en època de güelfs i gibel·lins i, com en aquell moment a la Toscana governaven els güelfs, era una manera d’atacar la reputació dels gibel·lins, afirmant que si aquests aplegaven al poder,  portarien amb ells la perdició, l’heretgia, la perversió sexual i la bruixeria.

   A mi m’ha recordat a una miniatura que apareix  en el còdex del Roman de la rose conservat a la Biblioteca Nacional de París: es tracta de la imatge d’un arbre també generós farcit de fruits fàl·lics al qual unes mongetes acudeixen sol·lícites. Pensava que es tractava d’una representació aïllada però he vist que la cosa pareix interessant…

   Segons el diari turc Hürriyet, i a través d’una notícia de El País, m’entere que un matrimoni d’Ankara, format per Emine i Ramazan, va decidir trencar la seua relació després de barallar-se. La jove Emine, de 20 anys, va tornar a casa del seu pare, Hamdi Pulas. Però ambdós cònyuges continuaren discutint a través d’aquesta meravella de la comunicació  que és el Short Message Service, més conegut com a sms.

   Sembla que la cosa continuava calfant-se i el jove Ramazan, de 24 anys, va voler recriminar a la seua ex-dona la seua poca destresa dialèctica i manca de sinceritat, dient-li que sempre canviava de tema quan es quedava sense arguments. Però resulta que en molts teclats de telèfon mòvil no existeix el caràcter corresponent a la lletra i turca (una mena de i tancada, un so paregut a la semivocal u del francés i que es troba en moltes paraules del turc, com ara Topkapi, representada com una i pero sense puntet). Així és que Ramazan, en lloc d’escriure SIkIsInca (’quan et quedes sense arguments’), teclejà sikisinca (’quan et follen’).

   Emine s’ho va prendre com un insult i mostrà el missatge a son pare. Podeu imaginar la reacció del patriarca: muntat en còlera va increpar el seu ex-gendre dient-li que havia mancillat l’honor de la seua filla amb aquelles paraules, que la tractaven de prostituta; i per extensió havia insultat tota la seua família.

   Quan el jove Ramazan va anar a la casa dels Pulas per a explicar-se, sembla que tota la tribu el va abordar i acabaren ferint-lo amb un ganivet. El jove, a manera de venjança, matà a ganivetades la seua ex-dona, per la qual cosa fou empresonat. Després, va suïcidar-se.

   La tràgica notícia fou publicada el 23 d’aquest mes que ara està acabant i El País ho publicava un dia després. El diari turc Hürriyet concloïa el comunicat amb l’afirmació que el punt de la i en certes paraules de la llengua turca estava causant “problemes seriosos” en el país.

 

   Com la majoria de relats hagiogràfics medievals, la vida de Sant Jordi va ser recollida i narrada  per Iacopo da Varazze cap al segle XIII en la seua Legenda Aurea, cosa que va servir per a difondre aquest relat al llarg de tota Europa durant la Baixa Edat Mitjana i ens ha arribat, fins i tot, a l’inici del segle XXI.

   Conta la llegenda que Sant Jordi era un cavaller dels inicis de la cristiandat, del noble llinatge de Capadòcia, i en un viatge per Líbia va trobar-se una bella princesa enmig d’un paratge, a l’entrada d’una cova: era l’ofrena a un terrible drac que tenia aterrits els habitants de la zona, enverinava la terra amb el seu alè infernal i havia acabat amb totes les donzelles i els infants de la ciutat del regne. Ara el poble, cansat del sacrifici de tantes vides innocents, havia pressionat el seu rei per tal que donara la seua pròpia filla al monstre, amb l’objectiu que se sadollara i se n’anara cap a unes altres contrades. 

   La bella princesa, en veure el cavaller, li cridà amb pànic que fugira si no volia morir amb ella. Però Sant Jordi va interrogar la princesa i, una vegada assabentat de l’avinentesa, va muntar al seu cavall blanc i va esperar el drac en posició de combat. Quan va eixir la bèstia des de les profunditats de la cova, amb el cap aixecat i llançant foc per la gola, Sant Jordi cavalcà contra aquell monstre diabòlic i amb la seua llança el va tirar per terra, va nugar-li una corda al coll i va dir a la princesa que el conduïra a la ciutat, on habitava son pare el rei i la resta de gent que havia sobreviscut als dies de terror de la bèstia, que ara, emporuguida davant del cavaller, no gosava desobeir i es mostrava tan dòcil com un cadell.

   La gent de la ciutat, en veure la princesa seguida del drac, s’espantaren tots amb grans crits. Però Sant Jordi els va demanar que no tingueren por, que Déu li havia enviat per ajudar-los, que en honor d’Ell es batejaren i ell mataria el drac. Així es va fer i Sant Jordi amb la seua espasa acabà amb aquella fera (i així, el bé triomfà sobre el mal). El rei, de més a més, va fer construir una església en nom del cavaller, amb una fontana a l’altar, l’aigua de la qual tenia el poder miraculós de guarir a tot aquell malalt que en bevia. Després, va voler recompensar Sant Jordi per la seua valentia amb una gran quantitat d’or i de joies però el cavaller ho va rebutjar tot i va manar que ho donaren als pobres.

   La història continua, i Sant Jordi, després de ser martiritzat cruelment per l’emperador Dioclecià, perseguidor dels cristians, acabarà morint en santedat… i sense cap. La cosa, en fi, és ja cristianament més avorrida.

 

   Amb motiu de la traducció al castellà de Mil cretins per part de l’editorial Anagrama, el gran Monzó va visitar el plató de Buenafuente dijous passat i va ser explícit a l’hora de dir les coses clarament i sense embuts: