El final de 2008 i l’inici de 2009 s’acosten inevitablement i pareix que hi ha alguns tràilers a tenir en compte. D’entrada, The Wrestler, dirigida per Darren Aronofsky i guanyadora de l’últim festival de Venècia, on trobem un Mickey Rourke que, malgrat haver fet algunes coses després de Sin City, és ara quan torna a la gran pantalla en una veritable segona oportunitat de fer-se un lloc a Hollywood (alguns parlen d’Òscar i tot). S’estrena, si no vaig errat, el 17 de desembre als Estats Units:
D’altra banda, tenim la nova de Pixar, que promet una estona ben entretinguda a l’estiu de 2009:
I, per últim, un film previst per al pròxim 23 de gener, dirigit per David Fincher i que m’ha cridat poderosament l’atenció: El curiós cas de Benjamin Button.
És cert que el viatge com a tema ja m’és atractiu però he de dir que els personatges de Wes Anderson i la seua manera de narrar (amb subtilesa, humor i sense sentimentalismes gratuïts) m’han seduït per complet en una pel·lícula que ja és de les meues favorites:
Bell és també el curtmetratge Hotel Chevalier, apte per a les nits d’insomni i cronològicament anterior a la història que es narra en la pel·lícula, on apareix una Natalie Portman inusualment seductora:
T’hauria de dir el que vols sentir hauria de fer el que tothom espera de mi però de sobte el sol perfora un gran núvol i la tarda esclata com si fos un matí
En aquest intercanvi aparent les veritats es confonen i el covard és valent
i en l’estona que passa entre que ho veig i ho entenc va creixent la certesa que no ens necessitem però ens tenim
Va creixent… No ens necessitem… …la certesa …però ens tenim …
Són les quatre de la matinada i no puc evitar plorar en sentir certa cançó de The Cure: Love Song
Whenever I’m alone with you
You make me feel like I am home again
Whenever I’m alone with you
You make me feel like I am whole again
Whenever I’m alone with you
You make me feel like I am young again
Whenever I’m alone with you
You make me feel like I am fun again
However far away I will always love you
However long I stay I will always love you
Whatever words I say I will always love you
I will always love you
Whenever I’m alone with you
You make me feel like I am free again
Whenever I’m alone with you
You make me feel like I am clean again
However far away I will always love you
However long I stay I will always love you
Whatever words I say I will always love you
I will always love you
Independentment del fet que Álex de la Iglesia siga un monstre del cinema, o del fet que vaig tindre una etapa friki-Star-Wars, certes pel·lícules altament recomanables, com ara, en el meu cas, La comunidad, les recordaré sempre no tant com a pel·lícules sinó com a experiència, perquè les circumstàncies que n’envoltaven la visualització, o la companyia de què gaudia en aquell moment o la importància d’algunes interrupcions (sense importar gens el que estava veient en eixe instant) traspassen sense cap mena de dubte el simple goig cinematogràfic i esdevenen minuts que restaran en la meua memòria per sempre, gràcies als quals algun dia podré dir allò de ”he viscut”, i morir en pau.
Aquestes són imatges de la prova nuclear anomenada operació Upshot-Knothole, duta a terme entre el març i el juny de 1953 a Nevada (EEUU). La casa que apareix en les fotografies estava situada a 3.500 peus (un poc més d’un quilòmetre) de distància de la zona zero. El temps transcorregut entre la primera imatge i la darrera és de menys de 3 segons. En la segona fotografia la casa crema abans de ser absolutament destruïda. L’únic focus de llum que hi ha prové de la detonació.
